ANUNCI

S’ofereix persona de rialla fàcil. Sorda, cega i muda a voluntat. Amb certa capacitat, si escau, per distreure grans i xics encapçalant un comitè de crisi. Pirata per devoció i coixa per obligació. Amb una inventiva dispersa encara per polir. Gairebé lliure de prejudicis i sense hipoteca. Amb vehicle propi i apta per a transportar matèries perilloses per als sentiments: menors, jubilats, cadells, compres, plantes i llibres en préstec. Amb bona disposició i al·lèrgica al rellotge de canell. Amb la seguretat d’haver viscut vides anteriors entre el comerç a les costes africanes, el mar d’arreu, la pintura del Renaixement i alguna biblioteca antiga. Aquesta última, probablement, viscuda dins l’esquelet extern d’un escarabat per qüestions de testimoniatge. Lectora persistent i alumna crònica. Amant de la boira i les tertúlies de capvespre. Abstèmia per convicció i cinèfila per afició. De mirar sempre endavant, però girant de tant en tant el cap a banda i banda, mai enrere. Declarada públicament independent de la moda i l’església. Diplomada en llengües de les de fer-se entendre i actriu poc convençuda de les seves capacitats. Matinera irremeiable i mestressa de casa a estones. Aficionada a la decoració i conformada amb no poder portar sabatilles ni a casa.

Teresa López-Tercero

Anuncis

PROPÒSIT

PROPÒSIT

M’hauré de buidar de tu.
Des d’ara. Per sempre.
Per a poder respirar.
Inflaré els pulmons
d’aire nou,
fins que em facin mal.
M’he d’esborrar de la pell
les carícies de mentida.
He d’oblidar el darrer petó.
El primer, no puc.
M’hauré de desfer
de l’enyor de tu a trenc d’alba.
Per a poder caminar.
M’he d’apedaçar aquesta vida
estripada de decepcions.
Tornaré a ser jo.
Molt lluny dels teus ulls.

Tere López-Tercero Oriol
Maig 2014

L’AVI

A l’avi Antonio no el vaig conèixer. Quan jo vaig venir al món, ell ja feia més de deu anys que era mort. Però sempre vaig saber com era. La foto de casament dels meus avis (que era sobre la taula-braser que jo veia des del bressol) potser va ser la primera cosa que vaig enfocar bé, a part del rostre dolç de la mare i la barba rossa del pare. Era una foto maca. Els meus avis semblaven actors de cine mut, en color sèpia. Lluïa un marc de bronze que feia joc amb el capçal i els peus del llit, també de bronze, i amb el mirall del lavabo de gerra i palangana que hi havia en un racó de l’habitació. En passar els anys vaig començar a analitzar el retrat. L’àvia Lola semblava una nina, tan jove i bonica, amb el seu vestit de núvia gairebé fins als turmells, tan senzill i alhora tan afavoridor, amb el vel cenyit al front i un tímid pom de roses a les mans. L’avi es veia un home elegant, alt i ben plantat (sempre he pensat que s’assemblava moltíssim a en Gary Cooper), amb un posat a la foto potser massa seriós. Aquell retrat em tenia captivada. M’agradava imaginar-me la veu de l’avi, la seva olor, el color real dels seus ulls i els seus cabells. Me’ls mirava i pensava en com devia haver estat el dia del seu casament. Es van casar l’any 28 i era hivern. L’àvia m’havia explicat que la nit anterior al casament va nevar a dojo, però que el mateix dia va ser una jornada “màgica”, amb un sol esplèndid, veritablement inoblidable per a tots.

Es van estimar molt, ho sé. Per la manera en què l’àvia Lola parlava d’ell, jo així ho vaig entendre. No hi va haver un sol dia, que jo recordi, que no em parlés de l’avi Antonio. Ho feia amb tendresa, mai amb tristor, i un somriure plàcid s’instal·lava al seu rostre en recordar-lo. No va ser l’atzar qui els va unir; sens dubte, va ser cosa del destí. Ell era viatjant de teixits i castellà i ella era modista i garriguenca. Des del dia que es van veure per primer cop en una botiga de roba a metres de Lleida, mai més no es van tornar a separar.

Teresa López-Tercero