UN BOCÍ DE VIDA

Aquesta narració comença el diumenge 23 de juny de l’any 1944. A casa de l’àvia es feia una festa: el casament de la meva tia Dolores, germana de la meva mare. El terrat estava guarnit de fanalets i garlandes. El nuvi i els seus amics eren pelotaris. Us recordo que en aquells anys hi havia el frontó, un edifici on es jugava a cesta punta, un esport del País Basc.

Jo em mirava la festa amagada sota la taula del menjador. Veia com ballaven tots, incloent-hi la meva mare.

Aquell dia em vaig adonar de qui era la meva mare. Aquesta imatge encara la tinc a la memòria. No era una dona guapa, sinó més aviat atractiva. Us en faré una descripció. 1.70 d’alçada, prima, sempre ben arreglada, maquillada, amb els cabells llargs, negres i ondulats, amb sabates de taló i molt elegant. Tot el que duia, fos el que fos, li esqueia molt bé. Després de la festa va tornar a desaparèixer.

Al febrer del 45 va caure a Lleida una forta nevada. Vaig sortir al carrer amb l’àvia i no veia res, un mur de neu més alt que jo m’ho tapava tot menys el cel. Els veïns van sortir tots al carrer per fer-hi uns passadissos.

Aquell any, el 18 de març va néixer la meva cosina. La tia i el seu marit es van quedar a viure amb l’àvia, i també els seus fills Conxita i Joan. I, per descomptat, jo. (Aquests pisos del carrer del Nord són molt grans).

Mercè

Anuncis