AINET

L’Ainet és una nena de 5 anys. És entremaliada, com totes les nenes de la seva edat. És pèl-roja i té els ulls blaus.

Son pare és metge de família i la seva mare té un estudi de fotografia. El pare es diu Ricard i té 35 anys i la mare es diu Judit i en té 40.

Un dia el seu pare va decidir anar a Etiòpia a prestar els seus serveis mèdics, que tanta falta fan als països del Tercer Món. L’Ainet, com és natural, es va quedar trista. La seva mare li va explicar que tres mesos passen aviat.

Però, com que les coses no passen mai com un ha previst, els tres mesos es van convertir en sis mesos. L’Ainet se va posar molt trista, ja que per a ella sis mesos era molt temps. La seva mare per consolar-la li va dir: “Què et semblaria, Ainet, si per les vacances et portés a Euro Disney?”. La nena es va quedar més tranquil·la.
Van anar a París i van gaudir molt de les atraccions, però, com que el destí és capritxós, quan anaven de l’aeroport cap a casa van tenir un accident. L’Ainet, a causa de l’accident, va haver de passar unes setmanes a la clínica, amb fortes lesions.

Mentre l’Ainet estava malalta, la Judit va prendre una decisió: quan la nena estigués recuperada anirien les dos a Etiòpia a veure el seu pare, sense tenir por de contagiar-se ni de res. La vida li havia ensenyat que no se sap on hi ha el perill.

Quan van arribar a Etiòpia la nena va córrer als braços del Ricard, el seu pare. La Judit va fer moltes fotos, de nens malalts, de nens jugant i de tota mena.

Al setembre els tres van tornar d’Etiòpia. La Judit va demanar permís a l’escola de l’Ainet per fer-hi una exposició de fotos sobre Etiòpia i, naturalment, li van dir que sí, i a més a més li van comprar moltes fotos. Els diners que van recaptar, més de 3.000 euros, els van enviar a Etiòpia.

Aquestes coses i més com aquestes fan que el món sigui una mica millor.

Mercè Mora Corderroure (Lleida, 1952)

SOROLLS

Entra el Bernat i ensopega amb una banqueta:

–Ai, ai!

La Maria, que el sent, entra i li pregunta:

–Què et passa, Bernat?

–Ai, m’he fet mal a la cama. No podré actuar.

–No et preocupis –li diu la Maria–, jo et curaré.

La Maria va a buscar una bena i un esparadrap. Mentre el cura se sent el “cracckkk!” de l’esparadrap.

–Vinga, això ja està. Ara a actuar.

Es posen d’esquena a esquena i s’agafen pels braços, com si fossin un sol cos.

Comencen a ballar i se sent: clap, clap, clap, xas… xas…

Es cansen i s’asseuen a la banqueta. Se sent un soroll que fa “cra-cra”, com si es trenqués.

–Ai! –exclamen els dos, i s’aixequen. Es miren, s’acaronen, s’abracen i s’abracen i queden a terra formant un cor. Un petit silenci i després se sent un soroll: “cla-cla-cla…”.

Aquest soroll és el més apreciat pels artistes: és l’aplaudiment del públic assistent a l’obra.

Senyores i senyors, la companyia de teatre Zis-zas els ha ofert l’obra titulada Sorolls.

Guió, realització i direcció: Mercè Mora.