QUÈ ENS DIU “PEDRA DE TARTERA”?

Imagineu-vos una societat enclavada enmig de les muntanyes de les més altes de Catalunya, on el sol a l’hivern surt a les 10 i es pon a les 4 de la tarda.

Imagineu-vos una societat que viu en un situació totalment autàrquica. Amb una economia de subsistència. On els diners quasi no existeixen. Amb una manca total de comerç. On, fins i tot, quan parien les vaques els vedells que portaves a les fires, els podies vendre si te’ls compraven i, si no, un altre cop a la pleta i a engreixar-lo, tant si vols com si no vols.

Imagineu-vos una societat que viu encaixonada en una vall on el ploure i la neu són uns companys habituals i perllongats. Que viu en uns pobles a més de 1000 metres d’alçada. Que viu en uns pobles on sempre són els mateixos habitants (i no passen de 100/200). Que la presència d’un foraster és contemplada com l’arribada d’un extraterrestre. Que viu en uns pobles on els camins són de terra i fang. On moure’s pel poble és feina d’equilibrista. On anar a treballar al camp és caminar dues hores per anar i dues per tornar.

Imagineu-vos una societat on la influència de l’església és absoluta. I on la conxorxa d’aquesta amb els cacics del territori és absoluta. I on la presència de la guàrdia civil és una amenaça constant. I on tot resta prohibit i allò que no és prohibit és pecat (només el capellà, el cacic i el guàrdia civil tenen autoritat per cardar fora del matrimoni).

Imagineu-vos una societat on la funció de la dona és senzillament de semiesclavatge. Feina de muller, feina de mare, feina de casa, feina de cuinera, feina de fogonera, feina de metgessa, feina de sastressa, feina de cuidadora de nens i ancians, feina de l’hort, feina de les bèsties de corral, feina de col·laborar amb el marit en l’època de la collita…

Imagineu-vos aquest entorn. Doncs així vivia la gent del Pallars.

I és en aquest contorn on la Conxa s’enamora (?) del Jaume, un xicot eixerit, lliure i independent, molt decidit, que trenca tabús. I tant que en trenca!, perquè a més de treballar com a autònom, cosa que provoca l’enveja de molta gent, fins i tot s’afilia a un partit polític com ERC (com s’ho devia fer?), i això fa que es creï enemistats al poble, molt caciquil.

I és en aquest entorn de misèria humana, física i material, on la Conxa ha de viure amb i per a uns fills que tampoc no l’ajuden gaire, perquè se’n van del poble a viure en llocs dispars, i a ella no li queda altre remei que abandonar-ho tot i començar (?) una nova vida lluny del seu ambient propi.

I és en aquest univers on la sobrietat, la fortalesa, la fermesa, l’empenta, la decisió, la valentia, que en tot moment ha demostrat la Conxa, s’esfondren. Resta derrotada. Arriba al seu límit psíquic. Rau sola. Ningú no li pot fer costat. Ningú no l’entén. Ningú no l’acarona. Ningú no li mostra compassió. Se sent sola. “Tia em mirava amb uns ulls molt oberts. Va dir-me: que no pots agafar el son, nena?” (Es volia suïcidar).

“Barcelona és una casa on les finestres no donen al carrer. Miren al vestíbul de l’edifici i a l’ascensor de servei”. Per a la Conxa, Barcelona li representa una presó, un lloc on la seva persona queda anorreada. Se sent ínfima. Poqueta, molt poqueta cosa.

La misèria d’una guerra i una postguerra fastigoses, inhumanes i cruels.

Domènec Vila
Lleida, 10 de desembre de 2014

Anuncis

CRÒNICA DE LA TROBADA AMB LA TORTUGA LARA

Al dia 2 de juny vàrem assistir a un acte de trobada entre dos col·lectius molt especials.

Amb el fil conductor d’un intercanvi de cartes entre la tortuga Lara dels nens i nenes de la Ciberaula Moreres i el col·lectiu participant en el taller d’escriptura de la Llar de Jubilats de Democràcia, ens vàrem donar a conèixer, amb la finalitat de saber qui érem realment.

Fou una trobada ludicocultural molt amena i participativa.

Prèviament citats, sobre les sis de la tarda arribàrem a la Ciberaula Moreres, on els nens i nenes ja tenien preparat un berenar d’allò més variat. Per a tots n’hi hagué.

laia 4

Un pic arribats, ens vàrem presentar i des del primer moment hi hagué un cert corrent de simpatia i confiança entre els dos col·lectius, que fou molt d’agrair.

Després de berenar, en l’intercanvi cultural, els nens i nenes ens feren una exposició dels dibuixos que havien fet i els visitants vàrem explicar contes i vivències.

Tot seguit, la Laia, acompanyada de la seva guitarra, ens invità a tots plegats a un recital de cançons, que fou molt amè i participatiu.

D’aquesta mena d’actes, tots dos col·lectius en podem treure un bon profit.

El fet que els nens coneguin persones grans alienes al seu àmbit habitual, els pot permetre veure i valorar la disponibilitat i predisposició a col·laborar que hi ha en la societat.

laia mitjans

Per a nosaltres, els grans, conèixer aquests col·lectius de nens i nenes, amb tota la variada riquesa de cultures alienes a la nostra, també ens permet conèixer la realitat social més enllà del nostre entorn.

Per a mi, Laia, has tingut un gran encert en aquesta iniciativa, i t’ho considero.

Domènec Vila
Lleida, 3 de juny de 2014