ROSE MÉDITATIVE

Quan la Meritxell Nus ens va visitar a la Llar del Pilar, ens va explicar per què i com havia escrit, a partir del quadre de Salvador Dalí Rose méditative, el poema dedicat a Rosa Fabregat que va llegir durant l’acte d’homenatge a aquesta preciosa poeta el dia 24 d’abril al Cafè del Teatre. L’explicació i el poema ens van deixar embadalits.

rose meditative

Aquest és el poema de la Meritxell:

ROSE MÉDITATIVE

A Rosa Fabregat

Així com la primavera
va penetrant en les fulles,
i les ensuma i les desperta
fins que reviuen

en l’aire de les coses invisibles
penjant de l’infinit d’alguna força
que ens domina i ens supera
hi ha la flor suspesa en l’atmosfera:

rosa meditant

un tou de llum que flota
i va cuidant dels més petits
i dels més grans
fins que reviuen.

Meritxell Nus

Dos autors de la nostra pedrera també s’han inspirat en aquest quadre per escriure poemes.

REFLEXIONS SOBRE LA LITOGRAFIA DE SALVADOR DALÍ

Una bufada d’aire fresc per als sentits.
Un crit d’angoixa en les espessors de la boira.
Un instant etern al present de la vida.
Entre la grisor del passat i l’ocre del futur,
la rojor del foc present.
Sola, nua, con una donzella insinuant,
suspesa, a l’abast dels sentits,
però alhora inabastable per les mans.

Manel Escriu

LA ROSE MÉDITATIVE DE SALVADOR DALÍ

Ets suspesa en el buit,
per sobre el paisatge,
sota el color blau
d’un cel entelat,
sorgint al bell mig
d’un càlid oratge.
Esclat de vermell,
sembles un miratge!
Ma tija no hi és.
Sóc lliure, etèria.
El fred matiner
ha marcat els pètals
d’humida albada.
Per sota, els humans
plens d’incertesa
fan la passejada.
Seran afortunats
per tota la vida
si veuen ma cara.

Montserrat Solsona

 

EL DETERMINI

EL DETERMINI

A Esperança Bru de Masó

Si trobava alguna noia,
una noia del meu braç,
que tingués els ulls ben negres
o tingués els ulls ben clars,
que fos trista o que fos gaia,
cuereta o de bon pas,
balladora o molt de missa,
delicada o escarràs,
que semblés un poc negada
o fes l’aire de capaç,
tant si era desnerida
com talment un matalàs,
jo creuria la padrina
que em diu sempre: -Noi, què fas?
Cerca dona, que, endebades,
passa el temps i tu te’n vas.-
Vet aquí: hi ha massa fresca
per passar la nit al ras,
però el mas també m’endola
(tot un mas sense solaç!),
perquè en mas que no hi ha dona
xiula el vent que xiularàs…
Si de cas me’n sabeu una,
m’ho direu per si de cas,
i si dues me’n sabíeu
el meu dubte fóra escàs:
aleshores ho faríem
a parells i a senars.

Josep Carner

LES PLANTES

LES PLANTES

Moviment d’amor
el creixement de les plantes, la lenta
confiança de la llavor, l’obscur
destí de l’arrel, la fugaç
meravella de la flor, el fúlgid
esclat del fruit. Mira’t
aquest tany, per exemple, aprèn-te
el seu paper de suport, la seva
disponibilitat conductora. Té,
aquesta fulla respira i anuncia
la flor que t’ofereix
tendresa i passió, el pol·len
pel trafegueig -ai joventut-
de la fertilitat. Espera
fer-te fruit amb el fruit, tornar-te
tot tu tot fruit. Accepta
fer-te dolç, esberlar-te,
caure i passar
per la humiliació
de podrir-te, de perdre’t,
tot perquè la llavor que congries
sigui llavor
d’altres tanys, d’altres flors, d’altres fruits.
Sí, fes-te
tot tu tot tany, tot fulla, tot tu flor,
tot tu tot fruit, tot moviment d’amor,
per tal d’entendre. I canta.

Narcís Comadira

_

LES PRINCESES

LES PRINCESES

A Isabel Garcia Canet

Les princeses de debò, les reals,
tenen regnes de cartró, i palaus.

Les princeses del meu món, a l’estiu
fan un hort ben ple de col i joliu,
mongeteres expectants i cireres,
i tomates cor de bou fan caliu.

Les princeses, si fa sol, tenen arts
heretades de les nimfes del congost,
i els eterns camins de pols són les grans
avingudes de París a l’agost.

Les princeses si Déu vol naixeran
com sempre han fet, en l’amor
de dins les flors i faran com la mel
criatures de colors llaminers.

Les princeses en condol guarden capses
de llumins per socarrar la misèria
en capvespres desfasats al terrat,
al rostoll, al barranc o al cap de casa.

Les princeses amb bon fons, les puntals,
arrosseguen la faldilla i se’n riuen,
donotes malfargades segons com
són donasses elegants que fan
girar la terra amb una manivelle.

Meritxell Nus

Kirmen Uribe al programa Dents i ungles

Cliqueu aquí per escoltar el programa que va dedicar a Kirmen Uribe “Dents i ungles” (Tarragona Ràdio).

La veu i la poesia de Kirmen Uribe ens porten a viure petites històries de gent real, sentiments i records amb la mirada de l’euskera.

Textos: Mentrestant agafa’m la mà (Traducció de Bitartean heldu eskutik, Jon Elordi i Laia Noguera, 2010)

Música: Kirmen Uribe, Mikel Urdangarin, Rafa Rueda, Bingen Mendizábal (“Jar ezazu eguna”, “Haitzetan”, “Txoriak neguan”, “Lehendakaria desserrian”, “Zubiaren erdian”, “Lagun bat”, “Notak paper solte batean”); Oreka Tx (“Oreka”, “Etzgarit”, “Ice Tx”, “Uluka”); Mikel Laboa (“Urtsua. Uda”, “Kirru”); Adrià Grandia (“Illutzean”); Baldo Martínez (“Danza final”); Labraford (“Wien”); Naima (“Trio conspiracy”); Agustí Fernández, Barry Guy, Ramón López (“Don Miquel”); Monteith McCollum (“Tether”); Mary Halvorson (“Crawling”); Das Kapital (“Ohne kapitalisten geht es besser”, “An den deutschen mond”); Abdullah Ibrahim (“Ismael”); Napoka Iria (“Kontra”).

PROPÒSIT

PROPÒSIT

M’hauré de buidar de tu.
Des d’ara. Per sempre.
Per a poder respirar.
Inflaré els pulmons
d’aire nou,
fins que em facin mal.
M’he d’esborrar de la pell
les carícies de mentida.
He d’oblidar el darrer petó.
El primer, no puc.
M’hauré de desfer
de l’enyor de tu a trenc d’alba.
Per a poder caminar.
M’he d’apedaçar aquesta vida
estripada de decepcions.
Tornaré a ser jo.
Molt lluny dels teus ulls.

Tere López-Tercero Oriol
Maig 2014