ESPRIU I OBESES

EL MEU POBLE I JO

A la memòria de Pompeu Fabra.
Mestre de tots.

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

B., 9 de febrer de 1968.

Salvador Espriu

CELDONI FONOLL I AGUSTÍ BERNAUS

SING-SING

De la presó de Sing-sing,
nuant la roba del catre,
se n’ha fugat quatre o cinc
fugint en un “Quatre-quatre”.

A la presó de Sing-sing,
han mirat catre per catre
per escatir si són quatre,
els fugitius, o són cinc.

A la porta d’un dancing,
ahir nit, de tres a quatre,
va aparèixer el “Quatre-quatre”
però, dels presos, ni cinc.

Els guardians de Sing-sing
no s’han deixat pas abatre,
els guardians de Sing-sing,
que abans del cop de teatre
rondaven de quatre en quatre,
ara ho fan de cinc en cinc.

Agustí Bernaus

KIRMEN URIBE: “LES COSES PERFECTES”

LES COSES PERFECTES

Encara que siguin bones per als peus, segons les sabates
les sandàlies tenen aspecte d’esquelet.
L’olivera arriba a tenir dos mil anys,
però no recorda res.

Les coses perfectes em fan por.
No m’agraden.
La meva lletra és torta, el meu pas encara més,
per molt que m’hi esforci.

Kirmen Uribe, Mentrestant agafa’m la mà (Proa, 2010)
(Traducció de Jon Elordi i Laia Noguera)

SALVAT-PAPASSEIT I OVIDI MONTLLOR: “TOT L’ENYOR DE DEMÀ”

 

TOT L’ENYOR DE DEMÀ

A Marià Manent

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.

I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.

I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.

I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.

I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l’escola.

I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.

I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m’espera
si m’aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m’espera:

-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Joan Salvat-Papasseit

JOSEP PALAU I FABRE I TOTI SOLER

Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Seré un infant als teus consells, Anna,
un ancià.
Mira la neu en el meu front, Anna,
i els desenganys.
Em pesa viure en aquest món, Anna,
ja tinc mil anys.
La flama viva que em consum, Anna,
no té repòs,
i no veig res perquè sóc llum, Anna,
visc sense cos.
Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Sense dir res dóna’m consells, ara,
que estic cansat.

Josep Palau i Fabre