QUÈ ENS DIU “PEDRA DE TARTERA”?

Imagineu-vos una societat enclavada enmig de les muntanyes de les més altes de Catalunya, on el sol a l’hivern surt a les 10 i es pon a les 4 de la tarda.

Imagineu-vos una societat que viu en un situació totalment autàrquica. Amb una economia de subsistència. On els diners quasi no existeixen. Amb una manca total de comerç. On, fins i tot, quan parien les vaques els vedells que portaves a les fires, els podies vendre si te’ls compraven i, si no, un altre cop a la pleta i a engreixar-lo, tant si vols com si no vols.

Imagineu-vos una societat que viu encaixonada en una vall on el ploure i la neu són uns companys habituals i perllongats. Que viu en uns pobles a més de 1000 metres d’alçada. Que viu en uns pobles on sempre són els mateixos habitants (i no passen de 100/200). Que la presència d’un foraster és contemplada com l’arribada d’un extraterrestre. Que viu en uns pobles on els camins són de terra i fang. On moure’s pel poble és feina d’equilibrista. On anar a treballar al camp és caminar dues hores per anar i dues per tornar.

Imagineu-vos una societat on la influència de l’església és absoluta. I on la conxorxa d’aquesta amb els cacics del territori és absoluta. I on la presència de la guàrdia civil és una amenaça constant. I on tot resta prohibit i allò que no és prohibit és pecat (només el capellà, el cacic i el guàrdia civil tenen autoritat per cardar fora del matrimoni).

Imagineu-vos una societat on la funció de la dona és senzillament de semiesclavatge. Feina de muller, feina de mare, feina de casa, feina de cuinera, feina de fogonera, feina de metgessa, feina de sastressa, feina de cuidadora de nens i ancians, feina de l’hort, feina de les bèsties de corral, feina de col·laborar amb el marit en l’època de la collita…

Imagineu-vos aquest entorn. Doncs així vivia la gent del Pallars.

I és en aquest contorn on la Conxa s’enamora (?) del Jaume, un xicot eixerit, lliure i independent, molt decidit, que trenca tabús. I tant que en trenca!, perquè a més de treballar com a autònom, cosa que provoca l’enveja de molta gent, fins i tot s’afilia a un partit polític com ERC (com s’ho devia fer?), i això fa que es creï enemistats al poble, molt caciquil.

I és en aquest entorn de misèria humana, física i material, on la Conxa ha de viure amb i per a uns fills que tampoc no l’ajuden gaire, perquè se’n van del poble a viure en llocs dispars, i a ella no li queda altre remei que abandonar-ho tot i començar (?) una nova vida lluny del seu ambient propi.

I és en aquest univers on la sobrietat, la fortalesa, la fermesa, l’empenta, la decisió, la valentia, que en tot moment ha demostrat la Conxa, s’esfondren. Resta derrotada. Arriba al seu límit psíquic. Rau sola. Ningú no li pot fer costat. Ningú no l’entén. Ningú no l’acarona. Ningú no li mostra compassió. Se sent sola. “Tia em mirava amb uns ulls molt oberts. Va dir-me: que no pots agafar el son, nena?” (Es volia suïcidar).

“Barcelona és una casa on les finestres no donen al carrer. Miren al vestíbul de l’edifici i a l’ascensor de servei”. Per a la Conxa, Barcelona li representa una presó, un lloc on la seva persona queda anorreada. Se sent ínfima. Poqueta, molt poqueta cosa.

La misèria d’una guerra i una postguerra fastigoses, inhumanes i cruels.

Domènec Vila
Lleida, 10 de desembre de 2014

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s