QUÈ ENS DIU “PEDRA DE TARTERA”?

Imagineu-vos una societat enclavada enmig de les muntanyes de les més altes de Catalunya, on el sol a l’hivern surt a les 10 i es pon a les 4 de la tarda.

Imagineu-vos una societat que viu en un situació totalment autàrquica. Amb una economia de subsistència. On els diners quasi no existeixen. Amb una manca total de comerç. On, fins i tot, quan parien les vaques els vedells que portaves a les fires, els podies vendre si te’ls compraven i, si no, un altre cop a la pleta i a engreixar-lo, tant si vols com si no vols.

Imagineu-vos una societat que viu encaixonada en una vall on el ploure i la neu són uns companys habituals i perllongats. Que viu en uns pobles a més de 1000 metres d’alçada. Que viu en uns pobles on sempre són els mateixos habitants (i no passen de 100/200). Que la presència d’un foraster és contemplada com l’arribada d’un extraterrestre. Que viu en uns pobles on els camins són de terra i fang. On moure’s pel poble és feina d’equilibrista. On anar a treballar al camp és caminar dues hores per anar i dues per tornar.

Imagineu-vos una societat on la influència de l’església és absoluta. I on la conxorxa d’aquesta amb els cacics del territori és absoluta. I on la presència de la guàrdia civil és una amenaça constant. I on tot resta prohibit i allò que no és prohibit és pecat (només el capellà, el cacic i el guàrdia civil tenen autoritat per cardar fora del matrimoni).

Imagineu-vos una societat on la funció de la dona és senzillament de semiesclavatge. Feina de muller, feina de mare, feina de casa, feina de cuinera, feina de fogonera, feina de metgessa, feina de sastressa, feina de cuidadora de nens i ancians, feina de l’hort, feina de les bèsties de corral, feina de col·laborar amb el marit en l’època de la collita…

Imagineu-vos aquest entorn. Doncs així vivia la gent del Pallars.

I és en aquest contorn on la Conxa s’enamora (?) del Jaume, un xicot eixerit, lliure i independent, molt decidit, que trenca tabús. I tant que en trenca!, perquè a més de treballar com a autònom, cosa que provoca l’enveja de molta gent, fins i tot s’afilia a un partit polític com ERC (com s’ho devia fer?), i això fa que es creï enemistats al poble, molt caciquil.

I és en aquest entorn de misèria humana, física i material, on la Conxa ha de viure amb i per a uns fills que tampoc no l’ajuden gaire, perquè se’n van del poble a viure en llocs dispars, i a ella no li queda altre remei que abandonar-ho tot i començar (?) una nova vida lluny del seu ambient propi.

I és en aquest univers on la sobrietat, la fortalesa, la fermesa, l’empenta, la decisió, la valentia, que en tot moment ha demostrat la Conxa, s’esfondren. Resta derrotada. Arriba al seu límit psíquic. Rau sola. Ningú no li pot fer costat. Ningú no l’entén. Ningú no l’acarona. Ningú no li mostra compassió. Se sent sola. “Tia em mirava amb uns ulls molt oberts. Va dir-me: que no pots agafar el son, nena?” (Es volia suïcidar).

“Barcelona és una casa on les finestres no donen al carrer. Miren al vestíbul de l’edifici i a l’ascensor de servei”. Per a la Conxa, Barcelona li representa una presó, un lloc on la seva persona queda anorreada. Se sent ínfima. Poqueta, molt poqueta cosa.

La misèria d’una guerra i una postguerra fastigoses, inhumanes i cruels.

Domènec Vila
Lleida, 10 de desembre de 2014

LA LUMBRE Y SU CHIMENEA

Si algo había permanecido impasible a través de los tiempos, esas eran, sin duda, la lumbre y su chimenea. En su presencia, se desarrollaban los más vulgares y cotidianos quehaceres; desde el puchero a la sartén, desde la leña a las tenazas, que sin contemplaciones aprisionaban los troncos y los acercaban al fuego. Era normal la presencia de la madre de familia, que preparaba la comida, secaba pañales y zurcía destrozos, mientras los suyos reparaban fuerzas o entraban en calor. Todo seguía su curso hasta que un día el puchero se enteró de los deberes laborales y los derechos sindicales; fue en ese día que se plantó. Reunió a todos los utensilios: paella, cacerola, tostadora, cafetera, escoba y demás cacharros. Su discurso fue breve, pero intenso: “Yo por la mañana preparo las sopas, al medio día el cocido y a la noche la verdura. Mi jornada laboral es de más de 16 horas diarias; tú, paella, cinco minutos dos veces al día como máximo; tú, cacerola, solo algunos festivos y siempre con manjares delicados; tú, tostadora, con diez minutos por la mañana pasas al descanso, y tú, escoba, solo das algunas vueltas de paseo varias veces al día”. La discusión fue subiendo de tono hasta que, cuando cabía esperar lo peor, llegó la dueña y puso la escoba en su rincón, la tostadora en su sitio, la cacerola en la repisa, la paella, una vez frotada con agua y jabón en la escorredero, y el pobre puchero… como los esclavos, sin rechistar, otra vez a la lumbre. Ya lo decía mi padre en gloria esté: ¡Al que nace para burro, del cielo le cae la albarda…!

Han pasado muchos años. Hoy la chimenea está triste, la lumbre ya no calienta. El puchero, la paella, la cacerola, la tostadora, la escoba… Todos están callados, ninguno se queja. Olvidados en un rincón de la casa, solo la penumbra y el silencio les acompañan.

Paco

UN BOCÍ DE VIDA

Aquesta narració comença el diumenge 23 de juny de l’any 1944. A casa de l’àvia es feia una festa: el casament de la meva tia Dolores, germana de la meva mare. El terrat estava guarnit de fanalets i garlandes. El nuvi i els seus amics eren pelotaris. Us recordo que en aquells anys hi havia el frontó, un edifici on es jugava a cesta punta, un esport del País Basc.

Jo em mirava la festa amagada sota la taula del menjador. Veia com ballaven tots, incloent-hi la meva mare.

Aquell dia em vaig adonar de qui era la meva mare. Aquesta imatge encara la tinc a la memòria. No era una dona guapa, sinó més aviat atractiva. Us en faré una descripció. 1.70 d’alçada, prima, sempre ben arreglada, maquillada, amb els cabells llargs, negres i ondulats, amb sabates de taló i molt elegant. Tot el que duia, fos el que fos, li esqueia molt bé. Després de la festa va tornar a desaparèixer.

Al febrer del 45 va caure a Lleida una forta nevada. Vaig sortir al carrer amb l’àvia i no veia res, un mur de neu més alt que jo m’ho tapava tot menys el cel. Els veïns van sortir tots al carrer per fer-hi uns passadissos.

Aquell any, el 18 de març va néixer la meva cosina. La tia i el seu marit es van quedar a viure amb l’àvia, i també els seus fills Conxita i Joan. I, per descomptat, jo. (Aquests pisos del carrer del Nord són molt grans).

Mercè

QUÈ M’HA FET MÉS PERSONA? QUÈ VOL DIR SER MÉS PERSONA?

Tot i que sembla que en principi podria ser una frase feta, si miro el meu interior i els records viscuts (equivocacions, judicis temeraris, crítiques i les coses que, com tothom, m’ha tocat viure), podria dir que en aquest moment he arribat a una certa maduresa i equilibri, gairebé diria que no sospeso ni analitzo tant com ho hauria fet en altres temps.
–Sí, em sento molt segura davant de qualsevol situació, encara que em costi.
–Respecto les idees diferents de les meves.
–Trobo molta gent que algunes vegades no contesta quan els dius adéu. Em costa, però penso “avui no toca!”.
–Davant de la tossuderia, procuro ser tolerant. Discutir? El mínim possible.
–Respecto l’altre i, si puc, callo.
–Si la meva manera de pensar no coincideix amb la dels altres, em retiro a temps, evito discutir.
–Intento donar més que rebre.
–No deixo lloc als rancors ni a l’odi, que a la fi ens acaben rebotant a nosaltres mateixos.
També podria dir que m’ha fet més persona el fet de tenir la gran sort d’estar envoltada de bona gent; d’haver viscut tantes situacions a la vida professional i en el dia a dia, procurant trobar la part positiva, i de tenir una certa inclinació a pensar bé, en general.
Intentaré ser més persona aprenent dels altres!

Mª Teresa Rogés

21 de novembre de 2014

ANUNCI

S’ofereix persona de rialla fàcil. Sorda, cega i muda a voluntat. Amb certa capacitat, si escau, per distreure grans i xics encapçalant un comitè de crisi. Pirata per devoció i coixa per obligació. Amb una inventiva dispersa encara per polir. Gairebé lliure de prejudicis i sense hipoteca. Amb vehicle propi i apta per a transportar matèries perilloses per als sentiments: menors, jubilats, cadells, compres, plantes i llibres en préstec. Amb bona disposició i al·lèrgica al rellotge de canell. Amb la seguretat d’haver viscut vides anteriors entre el comerç a les costes africanes, el mar d’arreu, la pintura del Renaixement i alguna biblioteca antiga. Aquesta última, probablement, viscuda dins l’esquelet extern d’un escarabat per qüestions de testimoniatge. Lectora persistent i alumna crònica. Amant de la boira i les tertúlies de capvespre. Abstèmia per convicció i cinèfila per afició. De mirar sempre endavant, però girant de tant en tant el cap a banda i banda, mai enrere. Declarada públicament independent de la moda i l’església. Diplomada en llengües de les de fer-se entendre i actriu poc convençuda de les seves capacitats. Matinera irremeiable i mestressa de casa a estones. Aficionada a la decoració i conformada amb no poder portar sabatilles ni a casa.

Teresa López-Tercero