INSTRUCCIONS PER SER CUCA DE FER LLUM

Si un dia t’ofereixen ser cuca de fer llum, no t’hi oposis, no et resisteixis, deixa fer…

Tu solament necessites tenir sempre les piles carregades, perquè a la nit et farà falta l’energia del sol que hagis acumulat.

Potser faràs servir la llum per donar una miqueta de claror a aquells enamorats que només volen la justa per fer-se un petó. O per a aquella nena que per primera vegada i tota sola es farà l’entremaliada i sortirà, en fer-se fosc, a donar un tomet al voltant de la casa.

De dia, al sol, tranquil·lament. Quan trobis una herbeta, te la menges, i la resta… sol, molt sol.

Ah! I quan es comenci a fer fosc, busca’t un lloc fresquet, perquè l’època de fer llum és a ple estiu i fa molta calor.

També t’aviso que, si escoltes dir: “Ai, la meva cuqueta!”, no va per a tu. Alguna padrina que passa pel camí parla amb la seva néta, tan petita, tan bonica, que sembla una cuqueta de fer llum…

Anna Maria Arroyos

CARTA DE LA FORMIGA AL LLEÓ

Hola, Lleó!

Lleó? No vols fer cas d’aquesta petita formigueta? Per què? Tu ets el rei i has de tractar bé tots els teus súbdits, per insignificants que siguin! Ni cas. Deu pensar: “què s’ha cregut aquesta?”.

Lleó, tu ets gran, majestuós, formós. Jo quasi ni em veig, però també tinc el meu paper dins aquest món de mones. No pensis que no. Transporto llavors perquè creixin arreu. Sóc un bon àpat per a molts companys teus. I saps què? També sóc exemple de treball, d’estalvi i d’esforç. Nosaltres no fem soroll. Ningú no s’adona que hi som. Però mira, quan ens colla massa la fam o ens sentim amenaçades, podem arribar a ser la marabunta, i llavors ja pot tremolar fins i tot el rei. Així som les petites formiguetes que a l’estiu surten totes arrengleradetes del seu niu, fent “xiu-xiu”.

Vinga, fes-me cas d’una vegada i no siguis orgullós, que ja sé que la dita cristiana que diu “no es tan fiero el león como lo pintan” és ben certa.

Joana Palau

PROPÒSIT

PROPÒSIT

M’hauré de buidar de tu.
Des d’ara. Per sempre.
Per a poder respirar.
Inflaré els pulmons
d’aire nou,
fins que em facin mal.
M’he d’esborrar de la pell
les carícies de mentida.
He d’oblidar el darrer petó.
El primer, no puc.
M’hauré de desfer
de l’enyor de tu a trenc d’alba.
Per a poder caminar.
M’he d’apedaçar aquesta vida
estripada de decepcions.
Tornaré a ser jo.
Molt lluny dels teus ulls.

Tere López-Tercero Oriol
Maig 2014

LA SOLEDAD

Los que nacimos en turbulentos tiempos de revolución y sufrimos las calamidades de una guerra fratricida, donde el odio y el rencor alcanzaron cotas aberrantes, y luego, terminada la contienda, apechugamos con sus secuelas y luchamos sin descanso para abrir un horizonte en la vida, hoy, en las postreras etapas de nuestro recorrido, inevitablemente, casi sin querer, evocamos aquellos versos de uno de nuestros clásicos: “Qué descansada vida, la del que huye del mundanal ruido y sigue la escondida senda por donde han ido los pocos sabios que en el mundo han sido”.

Sin duda, pocas palabras tienen tantas acepciones como soledad. Desde la del fracasado que llora su desgracia, el despechado que tiene que morder el polvo del olvido, hasta aquél que, buscando metas elevadas, se aparta de todo bullicio, hay infinidad de peculiaridades y matices. Pero, como todo en la vida, las cosas son como son y corresponde al individuo buscar el lado positivo.

Tiene que ser tremenda la soledad de quien ha pasado por la vida pisoteando, masacrando, destruyendo cuanto se oponía a sus ansias de riqueza, poder y superioridad, y llegado a la meta, comprueba que los verdaderos valores han desaparecido de su entorno. Mirando el reverso, quien ha cultivado la convivencia y el respeto al semejante, procurando que la honradez sea la senda que guíe sus pasos, seguro que divisará otro panorama.

Como jamás ha sido mi intención abusar del paciente lector, voy a terminar evocando una vez más a nuestro gran poeta: “Aquí la envidia y mentira me tuvieron encerrado, dichoso el humilde estado del sabio que se retira de aqueste mundo malvado”.

En el transcurso de los años, son muchos los avatares a los que hay que enfrentarse y, sin duda, analizarlos en soledad y reposo puede resultar el mejor ungüento.

Paco Farré

ESPRIU I OBESES

EL MEU POBLE I JO

A la memòria de Pompeu Fabra.
Mestre de tots.

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

B., 9 de febrer de 1968.

Salvador Espriu

ALEGRÍA

Ante la vida es lo que siento a pesar de lo dura que resulta algunas veces.

Lo que saquemos de ella será al final nuestro equipaje.

Entre tanto procuremos no perder el tiempo con lamentos inútiles.

Grandes cosas hemos de realizar en el ratito que dura.

Reír, ser alegres y hacer felices a los que nos rodean es la mejor solución.

Igual que se renueva la primavera cada año, renovemos nuestras ilusiones.

Ayer ya pasó, olvídalo. Aún nos queda mucho por vivir.

Aprovechemos.

Pepita Lanau

GRÀCIES, LAIA

Gràcies, Laia

Has aparegut a les llars amb la primavera lleidatana.
Gràcies per la teva joventut, frescor i entusiasme.
Gràcies per la teva sensibilitat.
Gràcies per la teva amabilitat, el teu somriure.
Gràcies per la teva serenor.
Gràcies pel teu saber escoltar la gent gran.
Gràcies per saber transmetre el teu amor per l’escriptura, la poesia.
(poesia ets tu…?)
Gràcies, Laia, per la teva amistat.
Jo també t’ofereixo la meva.

Maria Dolors Mor