SOROLLS

Entra el Bernat i ensopega amb una banqueta:

–Ai, ai!

La Maria, que el sent, entra i li pregunta:

–Què et passa, Bernat?

–Ai, m’he fet mal a la cama. No podré actuar.

–No et preocupis –li diu la Maria–, jo et curaré.

La Maria va a buscar una bena i un esparadrap. Mentre el cura se sent el “cracckkk!” de l’esparadrap.

–Vinga, això ja està. Ara a actuar.

Es posen d’esquena a esquena i s’agafen pels braços, com si fossin un sol cos.

Comencen a ballar i se sent: clap, clap, clap, xas… xas…

Es cansen i s’asseuen a la banqueta. Se sent un soroll que fa “cra-cra”, com si es trenqués.

–Ai! –exclamen els dos, i s’aixequen. Es miren, s’acaronen, s’abracen i s’abracen i queden a terra formant un cor. Un petit silenci i després se sent un soroll: “cla-cla-cla…”.

Aquest soroll és el més apreciat pels artistes: és l’aplaudiment del públic assistent a l’obra.

Senyores i senyors, la companyia de teatre Zis-zas els ha ofert l’obra titulada Sorolls.

Guió, realització i direcció: Mercè Mora.

INSTRUCCIONS PER JUBILAR-SE

A mi aquest tema m’és molt proper en el temps, ja que estic recentment jubilada! He sentit a dir que el mot jubilació ve del llatí i el seu significat és “alegria”. Doncs bé, a comprovar-ho.

Després de molts anys de treball en el món sanitari, m’he jubilat. Encara que en els últims temps les circumstàncies em feien passar una mica les ganes d’anar a treballar, he aguantat fins l’últim dia establert per les lleis tan canviants del nostre estimat país.

Tenia una companya i amiga. Ens aveníem molt. Quan, en arribar al servei en què treballàvem, les companyes del torn anterior ens explicaven les incidències, ens miràvem i dèiem un dia sí i l’altre també: “Marxem?”. La resposta era “ja no hauríem d’haver vingut”. Era broma: ens vàrem quedar sempre! Teníem una supervisora que ens deia: “sonrisa de lado a lado”. Aquesta era la nostra frase davant les situacions. Jo sempre estava contenta.

Bé, la meva amiga es va jubilar i jo vaig continuar a la feina. Els vaig donar temps per abaixar-me el sou, treure’m una paga extra i els moscosos i treballar un mes més. I això què és? “Sonrisa de lado a lado.”

Han estat molts anys de la meva vida. He set molt feliç, però puc dir que no tornaria enrere. A la vegada, reconec que m’ha costat molt el canvi de vida…

Com diu el poeta Miquel Martí i Pol amb el seu poema:

SOLSTICI

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
No pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

 

Reconduïm la vida