MAI NO ÉS TARD

MAI NO ÉS TARD

Mai no és tard
per un somriure.
Mai no és tard
per un “Perdona, me vaig
equivocar, tu tenies raó”.
Mai no és tard
per perdonar.
Mai no és tard
per trucar a un amic,
visitar un malalt
o anar a passejar.
Mai no és tard
per aprendre.
Mai no és tard per llegir.
Mai no és tard per fer teatre,
punta al coixí o aprendre a dibuixar.
Mai no és tard per estimar.
Mai no és tard
per viatjar, conèixer noves gents
i fer nous amics.
Mai no és tard
per tornar-te a enamorar.
Mai no és tard.
Però recorda: ahir és passat
i el passat és història.
Demà Déu dirà. No es tracta
d’oblidar, sinó que
mai no és tard per tornar a
començar.

Josep Albella

CELDONI FONOLL I AGUSTÍ BERNAUS

SING-SING

De la presó de Sing-sing,
nuant la roba del catre,
se n’ha fugat quatre o cinc
fugint en un “Quatre-quatre”.

A la presó de Sing-sing,
han mirat catre per catre
per escatir si són quatre,
els fugitius, o són cinc.

A la porta d’un dancing,
ahir nit, de tres a quatre,
va aparèixer el “Quatre-quatre”
però, dels presos, ni cinc.

Els guardians de Sing-sing
no s’han deixat pas abatre,
els guardians de Sing-sing,
que abans del cop de teatre
rondaven de quatre en quatre,
ara ho fan de cinc en cinc.

Agustí Bernaus

KIRMEN URIBE: “LES COSES PERFECTES”

LES COSES PERFECTES

Encara que siguin bones per als peus, segons les sabates
les sandàlies tenen aspecte d’esquelet.
L’olivera arriba a tenir dos mil anys,
però no recorda res.

Les coses perfectes em fan por.
No m’agraden.
La meva lletra és torta, el meu pas encara més,
per molt que m’hi esforci.

Kirmen Uribe, Mentrestant agafa’m la mà (Proa, 2010)
(Traducció de Jon Elordi i Laia Noguera)

SALVAT-PAPASSEIT I OVIDI MONTLLOR: “TOT L’ENYOR DE DEMÀ”

 

TOT L’ENYOR DE DEMÀ

A Marià Manent

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.

I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.

I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.

I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.

I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l’escola.

I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.

I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m’espera
si m’aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m’espera:

-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Joan Salvat-Papasseit

JOSEP PALAU I FABRE I TOTI SOLER

Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Seré un infant als teus consells, Anna,
un ancià.
Mira la neu en el meu front, Anna,
i els desenganys.
Em pesa viure en aquest món, Anna,
ja tinc mil anys.
La flama viva que em consum, Anna,
no té repòs,
i no veig res perquè sóc llum, Anna,
visc sense cos.
Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Sense dir res dóna’m consells, ara,
que estic cansat.

Josep Palau i Fabre

SÍLVIA PÉREZ CRUZ I “CORRANDES D’EXILI”

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart

ARTILUGIOS

La primera clase ha terminado. Con las últimas palabras de la instructora resonando en mis oídos, mezclándose de forma confusa con algunos molestos acúfenos, y el dibujo sintetizado de su sonrisa revoloteando por el cristalino de mis ojos, tomo del ropero el rojo anorak y, después de ponérmelo, con mecánico movimiento cierro su cremallera y tomo bajo el brazo la carpeta con los papeles entregados y los apuntes tomados durante la interesante disertación de la profesora.

En el hogar del jubilado, la sala principal está llena a rebosar. En grupos, unos se afanan por jugar entretenidas partidas de cartas. Otros, los menos, combinan fichas de dominó. Todos con miradas inexpresivas, lanzadas al vacío, tal vez en busca de algún aliciente que dé sentido y razón para mantener caliente ese amasijo de células y órganos que nos tiene atados al mundo material. Analizo mi pensamiento en ese instante: qué manera de perder el tiempo, con la de cosas que cada uno podría realizar en bien propio o en bien de los demás. Tenemos un corto espacio vital para adquirir experiencias y la gente se empecina en hacer de su vida una monótona rutina.

Salgo a la calle. El cielo está cubierto por espesas nubes. Según el parte meteorológico, se avecinan abundantes lluvias. El ambiente es templado, apetece caminar. Lo hago sin prisas, observando mi entorno como si fuera la primera vez que ando por estos lugares.

Voy fijando mi atención en las gentes. Unas caminan hacia un lado, otras al contrario, algunas de frente se cruzan en mi camino. En todas, la misma expresión como de angustia contenida o infelicidad crónica. Las más jóvenes caminan deprisa, con los oídos tapados por esos artilugios con los que creen escuchar música, o pulsando compulsivamente un diminuto teclado virtual sobre una brillante pantallita electrónica. Tienen prisa por vivir. Quizás desde su más recóndito inconsciente algo les dice que el tiempo se está acabando. ¿O es que ya estamos todos muertos?

Manel Escriu